DIGICOL·LEGIAL BEAT RAMON LLULL INCA: La meva experiència educativa a Escandinàvia.

El passat curs escolar vaig col·laborar en la revista digital de la meva escola Beat Ramon Llul Inca. Voldria compartir la meva reflexió i experiència en vosaltres, aquí vos en deix l'enllaç i un dels artícles.




Pàg. 150 a 163 i Pàg. 168 a 175

Digicolegial

Publish at Calameo

 

"La meva experiència educativa a Escandinàvia.

Encara recordo aquell primer dia que vaig entrar a l’escola d’ Örebro, una població sueca una mica més gran que Inca. Era un dia de ple febrer, amb neu al voltant i com no, uns 10 graus baix zero. Els 16 alumnes i el mestre que formaven el grup de 3r de primària es disposaven a fer una classe de matemàtiques  fora de l’aula.  Evidentment, el fet em va sorprendre. - fer classe a fora amb aquest temps? - vaig pensar.  No vaig dir res i simplement vaig observar. El mestre, em va dir unes paraules que encara em varen sorprendre més. “No hi ha mala climatologia, sinó roba no adequada.” Dit d’una altra manera, “Si vols fer alguna cosa trobaràs la manera, sinó una excusa”.

Som en Guillem Ramon, ex-alumne, mestre de primària, d’educació física i audició i llenguatge. Encara que prefereixo dir guia d’aprenentatges enlloc de mestre i més endavant sabreu perquè. Vaig estudiar a la UIB, universitat d’ Örebro i a la UNED. Em disposo a explicar el que va marcar la meva visió pràctica sobre el sistema educatiu actual i com puc contribuir com a mestre a preparar els nostres infants per a un futur laboral pròsper, amb una bona gestió d’habilitats socials i emocionals, així com el seu desenvolupament integral. En definitiva, guiar, motivar i preparar l’alumne per a la vida.

Sovint  associem Escandinavia com el cap davanter en educació i sentim a parlar sobre innovació educativa, noves tendències psicosocials, fracàs escolar, TDAH, l’estudi de llengües estrangeres,  ...  Són temes molt actuals en el món educatiu, però que això no ens alarmi, sempre hi haurà diversitat d’opinions i noves corrents per aplicar. El cas és, aplicar-ho i avaluar-ho tenint en compte els recursos i espais del centre sense tocar la línia de la utopia. Per innovar no es tracta de sortir de lo comú, girar la classe d’alt a baix o fer ús de les noves tecnologies i llestos; sinó que es tracta de posar atenció a com utilitzem les tecnologies, els espais i els recursos materials o humans per tal d’engrescar i motivar a l’alumne. És a dir, posar especial atenció a la metodologia. Per què ens estranyem quan tenim un alumne avorrit a classe, si quan està a casa consultant internet s’hi pot passar hores? Vivim en una època on la sobre estimulació està present a tots els mitjans. En mans del professor està guiar aquesta estimulació per a motivar als alumnes.

Avui en dia es pensa que un alumne és intel·ligent perquè treu 10 en quasi totes les assignatures. Jo diria que aquesta idea està obsoleta, ja que el concepte de intel·ligència ha canviat. Avui en dia i segons en H. Gardner, el ser humà posseeix varies intel·ligències i les pot utilitzar al mateix temps.  Per tant, es concep que el cervell humà no és com una prestatgeria que està apunt per memoritzar conceptes i després amollar-los en un full de paper, sinó que el cervell és com una metxa que necessita ser encesa per crear motivació cap a un aprenentatge.

L’aprenentatge s’assimila millor a través d’experiències, experiències que han de servir pel descobriment del propi potencial de l’alumne que el dia de demà el faran sobreviure en la societat actual. És quan entra la figura del mestre o guia, i dic guia perquè és l’encarregat de proporcionar el material a l’infant segons els seus interessos i creant els escenaris i ambients on l’aprenentatge sigui una necessitat.

Podem dir, per tant, que un aspecte fonamental per evitar el fracàs escolar és la motivació. Essent la funció principal del mestre la d’un guia, que usa metodologies per engrescar i motivar a l’alumne, on la intel·ligència o destresa no es mesura en respondre a una pregunta amb una única solució, sinó amb el màxim de solucions possibles. Premiant el pensament divergent, la creativitat i la curiositat, fomentant la participació, l’experimentació i la col·laboració i restant importància a la memorització i les lliçons magistrals del mestre.

Allà a dalt, a Escandinàvia, els pares juguen un paper primordial i s’impliquen plenament en l’educació dels seus fills. Recordo més d’un dia en què alguns pares vengueren a gaudir d’alguna de les nostres sessions de plàstica. A més, els pares complementen l’educació del seus fills amb activitats culturals després de les classes o durant els cap de setmana. Per tant, podem dir que hi ha 3 estructures que encaixen molt bé; l’escola, la família i el recursos socioculturals.

Una diferència clau entre les escoles del nord i les d’aquí és el nombre d’alumnes per aules. Aquí en els millors del casos hi ha uns 25 infants per aula i mestre, mentre que allà uns 15. Aquest fet fa que la educació sigui més individualitzada i l’aprofitament del temps sigui molt més elevat. Això dóna peu a què les jornades escolars de primària siguin de 3 o 4 hores de classe al dia i amb descansos de 15’ entre classes, sumant el temps del dinar, que també és un moment que se considera com a classe [no sabeu les coses que es poden aprendre durant un dinar...].

 Ja que les classes lectives són només de 3 o 4 hores diàries, els mestres tenen temps per invertir en preparar les classes, investigar, formar-se i col·laborar amb altres mestres, pares o institucions.

Un tema polèmic actual és la tasca. A Suècia, molt poques vegades hi ha deures per dur a casa. Es fomenta l’hàbit de treball a l’escola i el que es pot fer a casa és més de caire d’investigació, jocs, lectura, visites culturals, visualització de vídeos o realització d’experiments.

Pel que fa a l’agrupament o nivells, els alumnes escandinaus no estan agrupats en aules segons la seva data de naixement, sinó pels seu nivell maduratiu i sobretot per la seva motivació. Encara que tenim una edat biològica, no tots tenim la mateixa maduresa.

Els estudiants no fan exàmens ni reben qualificacions fins a 5è o 6è de primària, sinó que el mestre redacta per als pares un informe de caràcter descriptiu o informatiu, no numèric.

Perquè tot això es dugui a terme es necessiten professionals no només molt ben preparats sinó amb molt d’entusiasme i passió per la seva feina. Això a Escandinàvia ho saben i ho fa present en les seves proves de selecció per a l’accés a la facultat d’educació, on la nota de tall és un 9 sobre 10. L’educació és una professió amb molt de prestigi i els professors tenen gran autoritat i renom en l’escola i en la societat.

No hem d’oblidar que l’educació és un dels pilars fonamentals del món i com deia Paulo Freire; “L’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”.

 

Guillem Ramon"

VIDEO: L'educació prohibida

L'escola ha complert ja més de 200 anys d'existència i és encara considerada la principal forma d'accés a l'educació. Avui en dia, l'escola i l'educació són conceptes àmpliament discutits en fòrums acadèmics, polítiques públiques, institucions educatives, mitjans de comunicació i espais de la societat civil. Des del seu origen, la institució escolar ha estat caracteritzada per estructures i pràctiques que avui es consideren majorment obsoletes i anacròniques. Diem que no acompanyen les necessitats del Segle XXI. El seu principal falència es troba en un disseny que no considera la naturalesa de l'aprenentatge, la llibertat d'elecció o la importància que tenen l'amor i els vincles humans en el desenvolupament individual i col·lectiu.A partir d'aquestes reflexions crítiques han sorgit, al llarg dels anys, propostes i pràctiques que van pensar i pensen l'educació d'una forma diferent. "L'Educació Prohibida" és una pel·lícula documental que proposa recuperar moltes d'elles, explorar les seves idees i visibilitzar aquelles experiències que s'han atrevit a canviar les estructures del model educatiu de l'escola tradicional. Una pel·lícula documental que es proposa qüestionar les lògiques de l'escolarització moderna i la forma d'entendre l'educació, visibilitzant experiències educatives diferents, no convencionals que plantegen la necessitat d'un nou paradigma educatiu.

L'Educació Prohibida és un projecte que proposa un debat de reflexió social sobre les bases que sostenen l'escola, promovent el desenvolupament d'una educació integral centrada en l'amor, el respecte, la llibertat i l'aprenentatge.

El nou paradigma

EL NOU PARADIGMA per Borja Vilaseca

Per què en general la majoria portem un estil de vida materialista, basat en treballar i consumir? Quina és la raó que el sistema educatiu promogui una mentalitat d'empleat entre els estudiants? Per què gairebé tots els professionals que s'incorporen al mercat laboral depenen de l'Estat, els bancs i les empreses per sobreviure? Què genera que les organitzacions estiguin obsessionades amb l'afany de lucre en el curt termini? I en definitiva, d'on procedeix la nostra actual forma de veure la vida?

La resposta a aquestes preguntes no és senzilla. Entre altres variables, és essencial assenyalar que en funció d'on hem nascut i el tipus de condicionament que hem rebut, hem anat creant una identitat personal en base a les creences familiars, laborals, polítiques, religioses i econòmiques amb les que hem estat modelats per la societat. Prova d'això és el fet que en néixer en un determinat país (o comunitat) solem utilitzar un determinat idioma, defensar una determinada cultura, estar afiliats a un determinat partit polític, seguir una determinada religió i fins i tot donar suport a un determinat equip de futbol .

 El quid de la qüestió rau en que no solem triar les nostres creences (que condicionen la nostra forma d'entendre la vida), els nostres valors (que influeixen en la nostra presa de decisions), les nostres prioritats (que reflecteixen el que considerem més important) i les nostres aspiracions (que marquen allò que volem aconseguir). Més concretament, aquest conjunt de creences, valors, prioritats i aspiracions constitueixen el nostre «paradigma», que vendria a ser la manera en què veiem, comprenem i actuem en el món. La importància de fer conscient el nostre paradigma rau en el fet que també determina les nostres necessitats i motivacions. És a dir, el que creiem que necessitem per ser feliços i el que ens mou a fer el que fem a la vida.

També és l'arrel des de la qual neix la nostra manera subjectiva de pensar i el tipus d'actitud que solem prendre davant les nostres circumstàncies. A partir de tot això, solem collir una sèrie d'experiències i resultats, que són els que finalment determinen el nostre grau de benestar i malestar en les diferents dimensions de la nostra vida. I com que el sistema és un fidel reflex de la manera en què pensem i ens comportem la majoria, el paradigma vigent també determina la manera en què la societat concep l'ésser humà ia l'educació, fomentant un determinat tipus de relacions laborals i organitzacions empresarials.

Doncs bé, a aquesta forma predominant de veure la vida se li denomina «vell paradigma» i actualment es troba en decadència. Sobretot perquè genera resultats de lluita, conflicte i insatisfacció, a més de ser completament ineficient i insostenible. Aquesta és la raó per la qual cada vegada més éssers humans estem comprometent-nos amb la nostra pròpia transformació, deixant d'orientar la nostra existència al propi interès per començar a dirigir-la al bé comú.

Iniciar aquest viatge de canvi personal és un acte d'honestedat, humilitat i valentia, ja que implica abandonar l'arrogància de creure que ho sabem tot sobre nosaltres mateixos i de reconèixer que la nostra forma de pensar i de comprendre la vida pot ser errònia i limitada. La veritat és que en general ve precedit per una saturació de sofriment, la qual ens motiva a sortir de la nostra zona de comoditat, aventurant a la novetat i el desconegut. Així, per mitjà d'un procés d'autoconeixement i de qüestionament finalment es produeix l'anomenat «canvi de paradigma».

Experimentar aquest clic evolutiu ens possibilita desprogramar la nostra ment de la vella visió del món industrial per actualitzar-nos al nou paradigma de l'emergent i imparable Era del Coneixement. I en la mesura que aquest canvi de mentalitat s'estengui entre la societat, portarà amb si una revolució en la nostra forma de concebre l'ésser humà, l'educació, el treball i les empreses. I en el moment oportú, també portarà molta més satisfacció i realització a les nostres vides. Això sí, perquè es faci realitat, el principal canvi s'ha de produir en la nostra consciència. Així, l'eslògan d'aquesta nova Era podria resumir-se amb les famoses paraules de Mahatma Gandhi: "Sigues tu el canvi que vols veure al món."

Font: http://www.borjavilaseca.com/uploads/files/conferencias/El%20Nuevo%20Paradigma%20Organizacional.pdf

"LOS NIÑOS EN ESPAÑA TIENEN MUCHOS DEBERES Y DEBERÍAN JUGAR MÁS" Catherine L'Ecuyer

Tot i que falta una altra peça clau que és l'entorn social i la familia, aquesta és la gran i necessitada ponencia de Catherine L'Ecuyer, investigadora de l'educació infantil, en el congrés dels diputats. Vos convit que vegeu uns 5 minuts molts valuosos.

 

 

Texto completo de la ponencia (27/5/15):

Señoras y Señores Diputados,

¿Por qué los niños suben los toboganes escalando en vez de por las escaleras? Y les decimos: "¡No hagas eso!" ¿Por qué lo hacen? ¿Por mala educación? No… Lo hacen porque buscan retos que se ajustan a sus capacidades. Jugar es eso… ¡No es perder el tiempo! Es buscar retos que se ajustan a nuestras capacidades.

El juego desestructurado es clave para el aprendizaje del niño. Es juego desestructurado cuando el niño se pone en marcha a través del juego, ya sea un tobogán, una peonza, una cabaña en un árbol, o una hoja encontrada por el camino. No hemos de confundir ese juego con la diversión pasiva, que ocurre cuando en vez de ser el niño el que se pone en marcha a través del juguete, es el juguete o la pantalla la que se pone en marcha a través del niño. En ese último caso, es el dispositivo con los algoritmos de sus aplicaciones que lleva las riendas, ante la mirada pasiva y la atención mermada del niño que reacciona frente a unas recompensas frecuentes e intermitentes.

Los estudios nos dicen que el juego desestructurado mejora las funciones ejecutivas de los niños. ¿Qué son las “funciones ejecutivas”? Son un conjunto de habilidades cognitivas que favorecen la fijación de las metas, la atención, la autorregulación, la planificación, el uso eficiente de la memoria de trabajo, etc. Los estudios nos confirman que esas habilidades cognitivas son las que influyen positivamente en el rendimiento escolar.

En cualquier caso, el verdadero valor del juego, o de las artes como por ejemplo la música o el teatro, no reside en su mera utilidad.

-¿Para qué te sirve, Sócrates, aprender a tocar la lira si vas a morir?

Y responde Sócrates, -Para tocar la lira antes de morir.

¿Útil para qué? Si la utilidad no remite a los fines de la educación, entonces esa “utilidad” no tendría ningún sentido. Considerar la educación como un fin en sí, dando un excesivo protagonismo a los métodos y a las herramientas, quizás esa es la razón por la que hay tanta educación en las escuelas y tan poca en los alumnos.

Entonces, ¿cuáles son los fines de la educación? Los principales filósofos coinciden en que la educación es la búsqueda de la perfección de la que es capaz nuestra naturaleza. Por lo tanto, “¿qué es lo que reclama nuestra naturaleza?” es una pregunta relevante para poder diseñar una educación con sentido. Lo que nos lleva a preguntarnos: “¿Más es mejor?” Más estímulos a través de la estimulación temprana, más horas lectivas, más deberes, más actividades extraescolares, más pantallas, adelantar la escolarización formal, etc. ¿Todo eso es mejor? Los últimos estudios neurocientíficos nos indican que “más NO es mejor”. “Más es mejor” es un neuromito reconocido por la OCDE como una mala interpretación de la literatura neurocientífica. ¿Quizás ese es el motivo por el que Finlandia, un país que da mucha importancia al juego en la etapa infantil, que retrasa la educación formal a los 7 años y que tiene menos horas lectivas y de deberes que otros países, encabeza el informe Pisa año tras año? Dice Howard-Jones, un experto inglés en neurociencia cognitiva aplicada a la educación, en un documento publicado por el Consejo de Investigación Económica y Social de Inglaterra: “En contra de la creencia popular, no existen evidencias neurocientíficas que justifiquen empezar la educación formal cuanto antes.”

Hemos de olvidarnos del paradigma conductista, que reduce el niño a un ente pasivo, a un cubo vacío que vamos llenando con un bombardeo continuo de informaciones fragmentadas. Ese modelo se apoya en tres ejes: la memorización, la repetición por la repetición y la jerarquía como única fuente de conocimiento. Ese modelo lleva al conformismo, a la inercia, al déficit de pensamiento, a la pérdida del interés por aprender, y por lo tanto directamente o indirectamente al fracaso escolar.

Ahora, ¿cómo hacer para solucionar todos esos problemas que nos vienen del paradigma conductista? Recordemos, ¡la utilidad no debe ser el fin! Pero, si buscamos de forma desinteresada todo aquello que la naturaleza del niño reclama, y por lo tanto que remite a los fines de la educación, entonces se nos dará motivación, innovación, interés por aprender y buenos resultados académicos, por añadidura. En otras palabras, utilicemos nuestra imaginación y volvamos al tobogán. Imaginemos una sociedad en la que el juego tenga un papel clave en la infancia. Imaginemos unas personas acostumbradas desde pequeños, a buscar retos que se ajusten a sus capacidades. Habría más emprendedores, más innovación, más creatividad. Habría más motivación interna, más interés por aprender y por trabajar.

Muchas gracias.

La gran importància de l'empatia en l'aula (intel·ligencia interpersonal)

Molt sovint els mestres ens trobem amb l'adversitat de fer resoldre situacions o problemes als nostres alumnes que ells mateixos no en tenen la més mínima necessitat i com a conseqüència es mostren desmotivats. 

Com ho resolem? GERENANT EMPATIA.

No sempre els problemes que hem de resoldre són nostres. Per això la clau que desenvoluparem és l'empatia

L'empatia és una de les formes de la intel·ligència múltiple. Viki Morandeira assenyala la importància de la intel·ligència interpersonal a l'aula, per afavorir el procés d'aprenentatge en els nens i l'ensenyament de l'empatia des de petits.

Com ja vos sonarà, hem deixat de tenir una sola intel·ligència, passant a tenir 8, segons Howard Gardner.

La intel·ligència Interpersonal, és una d'elles. Encara que el nom més conegut per tots nosaltres és el d' Empatia.

A l'aula, aquest tipus d'intel·ligència és imprescindible, principalment per als educadors. I si som capaços d'ensenyar empatia als nostres al.lots, haurem fet un treball excel·lent, deixant en ells una empremta, un ensenyament que els servirà tota la vida, fins i tot quan ja ni recorden els continguts que els hem ensenyat.

Per què és important per als professors aplicar la Intel·ligència Interpersonal?

Perquè a través de l'empatia som capaços d'interpretar les necessitats i motivacions dels alumnes arribant a comprendre'ls. Una cosa importantíssima en un educador és aprendre a posar-me en el lloc dels seus alumnes i ser capaç d'interpretar les impressions que el docent ha causat. Això és crucial per adaptar la manera d'ensenyar a les necessitats d'aquest grup/alumne.

Qualsevol alumne té unes característiques que podrien considerar comuns i que són:
- Aspiracions
- Necessitats
- Frustracions

Partint d'aquestes tres premisses és on el mapa de l'empatia genera sis preguntes bàsiques amb què poder entendre millor a les persones i, per tant, als nostres alumnes.

 Fent les millors preguntes per obtenir un major i millor coneixement dels teus alumnes.

1. Què pensa i sent l'alumne? Cal preocupar-se i ocupar-se dels que pensa i sent cada alumne. Per fer-ho és indispensable tenir en compte els següents aspectes:
- Conèixer què mou a l'alumne.
- Saber quines són les seves veritables preocupacions.
- Descobrir el que realment li importa i no és capaç de verbalitzar.
- Preguntar-li quins són els seus interessos, preocupacions i aspiracions.

2. Què diu i fa l'alumne? És fonamental per al bon coneixement de qualsevol alumne conèixer tant el que diu com el que fa. Per a això es pot partir de les següents premisses:
- Observar el seu comportament a l'aula.
- Valorar la seva presència, la seva manera de comportar-se.
- Tenir molt en compte a les persones amb les que parla i estableix relacions.
- Apreciar allò que per a l'alumne és realment important perquè és capaç de verbalitzar-ho.
- Aprendre a distingir entre el que diu i fa i el que en realitat pensa.

3. Què veu l'alumne? Aquesta tercera pregunta es basa en tot el que envolta a un alumne. En aquest sentit cal insistir en:
- Esbrinar quin és l'entorn en què es mou l'alumne.
- Conèixer a les persones que formen part essencial d'aquest entorn.
- Descobrir la problemàtica que pot provocar aquest entorn en l'alumne.

4. Què escolta l'alumne? Un alumne és el que és en moltes ocasions no només per l'entorn, sinó pel que escolta en aquest entorn. Per tant, es tracta de:
- Descobrir el que escolta l'alumne en el seu entorn.
- Establir diferències entre el que escolta de les seves famílies i el que escolta dels seus alumnes.
- Esbrinar quines persones, familiars o companys, són els que exerceixen una major influència en l'alumne.
- Cercar quins mitjans són els que usa l'alumne a l'hora d'escoltar (mitjans naturals o artificials com xarxes socials o missatgeria instantània).

5. Què frustra a l'alumne? El camí cap a la maduresa no està exempta de frustracions. Com a docents hem de tenir aquest aspecte molt present a l'hora d'arribar a conèixer a un alumne. Per això es tracta de:
- Saber quines són les principals frustracions de l'alumne.
- Descobrir què li té por i de quina manera pot verbalitzar-ho.
- Conèixer quins són els elements o obstacles que produeixen la por i la frustració en l'alumne.

6. Què motiva a l'alumne? La motivació és el motor del que neix la força interior d'un alumne. Per això és tan important:
- Saber quins objectius, necessitats i desitjos té l'alumne.
- Descobrir com farà l'alumne per aconseguir aquests objectius.
- Conèixer els mitjans que l'alumne farà servir per assolir els objectius que s'hagi proposat.

Com veus, el mapa de l'empatia té com a objecte una major personalització del coneixement del alumnes. L'empatia només serveix en la mesura que disposes de la informació essencial de l'alumne al que vulguis ajudar, al qual vols conèixer més i millor. Mitjançant el mapa de l'empatia la segmentació, és a dir, la categorització i etiquetatge es transforma en personalització, coneixement profund que es traduirà en un ajut afectiu i efectiu en el temps.

KIVA: El programa antibullying

Què podem fer davant l'assetjament escolar?

L'assetjament a més d'una  agressió física  també és una agressió a distància mitjançant les xarxes socials i el whatsapp…

El bullying és un maltractament continuat que utilitza el xantatge i atempta la dignitat personal. Cristina Salmivalli ha creat un programa contra l'assetjament escolar que du el nom de "KIVA" (Paraula que en finlandés vol dir "benestar"). Segons la psicòloga Salmivalli, l'assetjament és proactiu; l'assetjador necessita audiència, i sentir-se poderós; per això tria víctimes febles i tímides.

Què poden fer les companys de classe? Per resoldre els casos d'assetjament es tracta de fer empatitzar als agressors amb les víctimes assetjades i per això cal que els companys no siguin indiferents, sinó que es tornin prosocials i ajudar a resoldre el problema. 

Per tant la solució passa per donar recolzament a les persones assetjades o que pateixen bullying i re-educar els assetjadors i exigir-les que demanin perdó a les persones assetjades.

El Programa Kiva s'aplica en el 90% de les escoles de Finlandia . Al llarg de tres períodes (als 7 anys, als 10 anys i als 13 anys) els alumnes reben vint sessions per aprendre  a reconèixer l'assetjament i millorar la convivència.

Kiva no és un conjunt de materials màgics…És un procés per a empatitzar amb les víctimes del bullying.

Les situacions d'assetjament ocórren quan els adults no són presents, o en llocs poc vigilats, per això els estudiants han de saber reaccionar davant accions de bullying. El Programa Kiva va reduir l'assetjament al 50% en dos anys i aquest ajuda a prevenir les conseqüències negatives de l'assetjament: aïllament social, frustració, baixa autoestima, depressió, dificultats d'aprenentatge, absentisme escolar, suïcidi…   

 

Mesures davant l'assetjament al col·legi  i a la classe.

Kiva ofereix informació als professors per abordar l'assetjament i implicar-los a tots damunt el tema mitjançant reunions formatives , reunions amb els pares i creació d'equips de tres professors que porten armilles reflectants per fer-se visibles  com responsables de la seguretat  de tots.

A l'aula els alumnes escolten exposicions i participen en discussions sobre l'assetjament i el respecte als altres. També hi ha un joc d'ordinador Kiva  per solucionar situacions davant l'assetjament.

L'objectiu és educar els alumnes sobre el seu rol per aturar l'assetjament . En comptes d'aprovar en silenci l'assetjament o alenar l'assetjador , els alumnes comencen a recolzar els alumnes víctimes i demostrar davant  la classe que estan en contra de l'assetjament.

Acabar amb l'assetjament és possible quan canvien les normes del grup i comparteixen responsabilitats.

Què és el PNL i quines són les seves aplicacions?

 L'educació escolar i l'educació familiar són les responsables de formar les noves generacions. Aquesta frase l'hem escoltat infinitat de vegades, però hem d'aturar-mos a pensar sobre el que això significa.

L'ésser humà absorbeix i guarda en l'inconscient tota la informació a la qual ha tengut accés des de que era un nadó. Aquesta informació és filtrada a través del seu pensament, passant pel seu sistema neuronal i formant programacions, les quals formen creences que el conduiran i el guiaran durant tota la seva vida.

L'ésser humà és producte dels seus pensaments, sobre el viscut i experimentat. Dit això ja us podeu imaginar la gran importància i responsabilitat que hi tenim els docents, la familia i entorn.

 Quina classe de món els estem presentant als nostres nins i joves? Quin exemple els estem donant? De quina manera els respectem i els tractem com a persones reflexives, pensants i valuoses? Recordem que el que queda marcat de per vida són les vivències i experiències i no tant la memorització i la teoria. I convé no oblidar que al mestre se li ha otorgat la responsabilitat, ja no de informar dades purament acadèquimes, sinó de formar éssers humans.

Aquesta visió no se tenia en el segle passat, on la personalitat o manera de pensar i sentir de l'infant no es tenia en compte. L'educació escolar s'impartia sense considerar l'alumne com a ésser individual, el centre i la raó de l'educació era i continua sent, malauradament en molts llocs, una educació estereotipada. No obstant això cada vegada són més les escoles i centres educatius que són conscients de la importància de l'educació personalitzada.

La Programació Neurolingüística (PNL) ens proposa eines valuosíssimes per donar als alumnes una educació personalitzada, eficient, veient-los com individus per a poder fer-los arribar la informació que es requereix d'una manera efectiva.

Una de les eines principals per gestionar en l'educació escolar, és el coneixement dels sistemes representacionals, bàsicament per saber per on li arriba la informació a l'alumne. Això vol dir quin és el seu principal canal d'accés amb l'exterior. Hi ha alumnes que són més visuals, aprenen més a través d'imatges, altres són més auditius i aprenen més pel que escolten i no tant per les imatges i altres són més sensorials o cinestèsics, això vol dir aprenen més pel gust, olfacte i tacte. Per tant, el mestre ha d'aprendre tècniques d'ensenyament que involucrin qualsevol tipus d'alumne per assegurar que tots els seus alumnes entenen i aprenen els coneixements que se li estan impartint

Definim la PNL com l'excel·lència en la comunicació tant intrapersonal com interpersonal. És un sistema per preparar sistemàticament la nostra ment i aconseguir que comuniqui de manera eficaç el que pensem amb el que feim, aconseguint una congruència i comunicació eficaç a través d'una estratègia que s'enfoca al desenvolupament humà.

Estudia com ens comuniquem amb nosaltres mateixos (comunicació intrapersonal) i com ens comuniquem amb els altres (comunicació interpersonal).

Quan avancem en la PNL millorem en la comunicació. Som capaços de detectar els pensaments limitadors, resoldre els nostres conflictes interns i potenciar l'autoconcepte. A més en la relació amb els altres potenciem l'empatia, som capaços de descobrir les creences dels altres i practiquem l'assertivitat.

Hi ha tres conceptes clau en la PNL:

1. Programació: és el procés que segueix el nostre sistema sensorial per organitzar les seves representacions.
2. Neuro: Tot el comportament és el resultat d'alguna activitat neurològica dins de la persona.
3. Lingüística: aquesta activitat neurològica i les estratègies són transmeses a tot tipus de comunicació i en el llenguatge.

La PNL explica el procés d'aprenentatge d'un procés en una sèrie d'etapes per les que passa l'individu que aprèn. Aquestes etapes són quatre:

- Incompetència inconscient. No se sap què és un cotxe i, molt menys, conduir-lo.
- Incompetència conscient. És el moment en què més s'aprèn. El conductor és conscient que no sap conduir i ho intenta.
- Competència conscient. El conductor ja sap conduir i presta massa atenció al proces com embragatge, intermitents, palanca de canvi de marxes ...
- Competencia inconscient. S'allibera l'atenció del conscient. L'individu realitza l'acció sense ser pràcticament conscient i pot dirigir així la seva atenció per a altres coses. Així veiem a un conductor parlar, escoltar música, furmar, etc ... mentre condueix.

La PNL pot tenir diverses aplicacions, entre elles, les que més ens poden interessar són gestionar l'ansietat, l'estrès, les fòbies, la manca d'autoestima, els canvis de creeencias, etc. També la motivació, els conflictes, la comunicació, les negociacions, la persuasió, els problemes de relació, etc.

Moltes d'aquestes aplicacions es poden aplicar en l'àmbit educatiu, per als professors i també per als alumnes.

Ara per ara, ens trobem amb molts problemes relacionats amb l'autoestima, estrès, falta de motivació, conflictes ... i molts més que es poden solucionar amb un bon procés ben estructurat d'aplicació del PNL a l'Educació.

Les primeres aplicacions del PNL van tenir un enfocament psicoterapèutic, atès que els primers models eren psicoterapeutes. Els dos principals usos terapèutics de la PNL són: com un complement per terapeutes que exerceixen en altres disciplines terapèutiques i com una teràpia específica anomenada Psicoteràpia Neurolingüística.

Si bé els objectius originals de la programació neurolingüística eren terapèutics, els patrons també s'han adaptat per al seu ús fora de la psicoteràpia, per a la comunicació interpersonal i la persuasió incloent la comunicació empresarial, capacitació en gestió, vendes, esport, influiencias interpersonals , coaching, treball en equip, oratòria, negociació i docència.

Fonts
http://estrategiaspnl.com/
http://www.mentecolectiva.es/PractitionerPNLEDUCATIVA.pdf
https://docs.google.com/document/d/1mgfpyMoEv0QiBmBe-EgWCKIDkFxtvgYEKkesF9yAp_I/edit